Progeria- Camí del garrofer ( Barrakes ´19 )

Avui he somiat ke tornava a ser un nen,
i recordo akells carrerons,
jugàvem a fet i amagar, fins ke arribava la foscor,
en akell poble tan petit, jo vaig forjar la meva sort,
va marcar la meva infància,
i vaig aprendre el ke ara soc,
un dia caminant pel bosc,
em vaig creuar amb un caçador,
i aquell burgès tan malparit,
em va apuntar per fer-me por,
“escolta, noi! És ke no ho saps?
No pots voltar per akets camins,
són de la meva propietat, així ke marxa lluny d’akí!!”

i vaig sentir la ràbia ¡ay! Com aigua bullint!!
I em va cremar la sang ¡ay!
Com aigua bullint!! Com aigua bullint!!

Després dels fets van posar una cadena
acompanyada d’un cartell,
prohibint el pas a tota la vila, més enllà del garrofer,
el meu avi sempre em deia: “no et refiïs del patró,
akesta gent només s’omple la panxa
i són tots uns lladregots"
la meva àvia no entrava a l’església i li deia al capellà:
“deixa’t d’hòsties i romanços i posa’t a treballar”
sempre hem anat per akests camins
tot i ke ara estiguin prohibits.
I vam anar a trencar les cadenes enmig de la negra nit!!

I vam sentir la vida ¡ay! Com aigua bullint!!
Sentir córrer la sang ¡ay! Com aigua bullint!!

No oblidaré a la meva famíliai tot el ke em va ensenyar,
em deien: “estima la terra però també l’has d’escoltar,
no pots posar fronteres al bosc,
has de deixar-lo en llibertat,
la naturalesa és sàbia, i no es pot empresonar”
…i no es pot empresonar… com aigua bullint!!